13 d’octubre 2013
 
 

No han pogut matar Catalunya!

"Barcelona, capital de Catalunya, ha estat bombardada cada dues generacions, captiva entre dues fortaleses que li encaraven l'artilleria. Lleida, porta de Catalunya, ha estat devastada a cada ventada de ponent, amb la seu convertida en caserna vigilant. Tortosa, Manresa, Perpinyà (ai!), Tarragona, Cardona, Cambrils...
Aquestes ciutats van resistir, sovint sense esperança. Milers i milers de vides tan solament per a salvar la dignitat, per a retornar el nom de cada cosa a les generacions venidores."
-----------------------
"A la Via Catalana hi havia més de dos milions de ciutadans, segons l'Official World Record. No hi ha al món cap moviment com aquest."
-----------
1) Una nació és una cadena de generacions, diu Jordi Sales.
2) El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors, advertia Francesc Pujols.
3) Quan a una nacionalitat se li desperta la consciència que ho és, treballa de seguida per produir un estat, va sentenciar Prat de la Riba.
4) Josep Carreras ho explica amb una senzillesa que esborrona: 'A casa, ens havien ensenyat a ser catalans, ho portàvem a dins.' Tancats amb pany i forrellat, el miracle de la supervivència. En família, en cenacles, a les catacumbes, una flama encesa.
-----------
12.10.2013

Unionistes, abandoneu tota esperança

Catalunya ha sobreviscut el darrer segle a dues dictadures pensades per exterminar-la que van sumar 47 anys, a una derrota bèl·lica amb 50.000 morts, a un exili que li va arrabassar 100.000 dels seus millors homes i dones, a unes quantes ocupacions armades i a una postguerra ferotges, a quatre onades migratòries que li van triplicar la població i a una transició 'superprogre' i 'multiculti' que la va voler salvar d'allò que en deien 'aldeanismo'. I, tothora, a oprobis i humiliacions, a militars i paramilitars, a premsa insultant, a propaganda hostil, a persecucions, a lleis punitives...
Ara, en ple segle XXI, amb centenars de milers de catalans al carrer, quan un auditori ple a vessar clama en castellà a Bellvitge per la independència, vénen personatges histriònics i fan, posem per cas, una llei per a espanyolitzar la canalla (una altra!) o perquè els polítics no puguin viatjar a l'estranger (sempre els havien enviat a l'exili i ara no els deixen sortir). O s'empesquen una campanyeta per a convèncer els catalans que Espanya no els roba (que ja havia estrenat la FAES l'any passat). Però si hem aguantat campanyes de segles, amb la llengua prohibida, sense poder publicar ni un llibre!
Sembla un film còmic en blanc i negre. Laurel-Margallo i Hardy-Wert tapant el sol amb un dit a l'era de la comunicació global, de la Unió Europea, de la rebel·lió en xarxa, amb un govern i una oposició que --ja era hora-- van per feina. En quin món viuen? Com a l'infern del Dant, abandoneu tota esperança: la història no es pot capgirar en una reunió de la FAES.
Barcelona, capital de Catalunya, ha estat bombardada cada dues generacions, captiva entre dues fortaleses que li encaraven l'artilleria. Lleida, porta de Catalunya, ha estat devastada a cada ventada de ponent, amb la seu convertida en caserna vigilant. Tortosa, Manresa, Perpinyà (ai!), Tarragona, Cardona, Cambrils...
Aquestes ciutats van resistir, sovint sense esperança. Milers i milers de vides tan solament per a salvar la dignitat, per a retornar el nom de cada cosa a les generacions venidores. Els decrets de Nova Planta s'imposaren per esborrar fins el senyal més insignificant de la personalitat del país. Joan Francesc Mira explica que Felip V va planificar al Regne de València un sistema de destrucció de la llengua, les institucions, l'economia i les persones, que va esdevenir el primer intent de genocidi per qüestions ètniques a Europa. Al Principat, set anys més tard, fou encara pitjor.
Després de decennis, els polítics, acomodats, s'ho miraven amb displicència, qui dia passa any empeny, fins que un petit poble va organitzar una consulta de fireta i, inesperadament, l'univers va esclatar. Accionada per un ressort ignot, la memòria col·lectiva va emergir. El país sencer es va deixondir. A la Via Catalana hi havia més de dos milions de ciutadans, segons l'Official World Record. No hi ha al món cap moviment com aquest.
1) Una nació és una cadena de generacions, diu Jordi Sales.
2) El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors, advertia Francesc Pujols.
3) Quan a una nacionalitat se li desperta la consciència que ho és, treballa de seguida per produir un estat, va sentenciar Prat de la Riba.
4) Josep Carreras ho explica amb una senzillesa que esborrona: 'A casa, ens havien ensenyat a ser catalans, ho portàvem a dins.' Tancats amb pany i forrellat, el miracle de la supervivència. En família, en cenacles, a les catacumbes, una flama encesa.
Laurel-Margallo i Hardy-Wert fa un any que boquegen astorats davant l'incendi. Comptaven com a independentistes només els votants d'ERC i ara no entenen res. Durant vint anys, els vells militants de Convergència havien explicat que el 90% dels afiliats eren sobiranistes. Quants n'hi havia a IC? Quants en un PSC que era el partit majoritari? Eren a l'armari (on continuen els d'Unió) i Josep Carreras en tenia l'explicació. La clau era parlar-ne. De fet, Catalunya ja és lliure perquè ha saltat el mur de la resignació i el silenci. La resta vindrà tota sola.
No els comptaven perquè Jordi Pujol, que reconeix que era 'espanyolista', cercava un encaix desesperat; perquè Pasqual Maragall va intentar tota mena de federalismes, perquè Carod-Rovira se'n fotia de l'independentisme 'exprés'. Tots tres havien fet de dic de contenció, tots tres van ser a la Via Catalana per la Independència.
Ha pujat una nova generació que no ha viscut el franquisme, que no es creu la por, que s'expressa lliurement en català i que ha reprès el fil de la història. Qui els convenç que votar és prohibit? Ells tampoc no havien estat comptats.
Laurel-Margallo i Hardy-Wert confien encara que sigui una febrada d'estiu i sembla que tenen un pla: sembrar el país de sal, escanyar-lo per rebentar la moderació i fer caure el president. Necessiten el caos, fan mans i mànigues perquè torni la violència al País Basc, voldrien una Catalunya enfrontada al carrer. Els veurem la cara avui. No amollaran perquè qualsevol concessió enfortiria el pensament català i ells volen extirpar-lo (també arrosseguen una tradició).
Es creuen la propaganda pròpia i s'acluquen d'ulls a una torrentada de mil anys de pòsit que ha esbotzat la presa i baixa tronadora cap a mar oberta. La història potser es pot aturar, però un poble unit, alegre i combatiu (per molts anys, mestre Estellés), no.
Eugeni Casanova  
(Article publicat a Opinió Contundent de Vilaweb)

0 Comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Ni oblidem ni perdonem