18 de gener 2012

VilaWeb.cat L'ANC serà com el Senat del futur Estat Català: El senat dels PPCC confederats. Perquè no?

 
 
 
Text escrit després de llegir i agrair el post que us adjunto tot seguit extret del blog d'Ignasi Badia i Capdevila

Text de Salvador Molins:

En la creació d'una independència mai se sap com quedaran les fronteres fins al final del procés d'emancipació nacional. Per això és de total irresponsabilitat rendir-se abans d'hora sota cap mena de por, coacció o raonament reduccionista. Masses vegades els catalans hem fet l'il·lús i el talòs i amb massa facilitat callem o amaguem la condició segona del nostre fet nacional, després de la llengua naturalment, l'espai geogràfic que conforma la nostra nació: des de Salses a Guardamar i des de Fraga a Maó. El Carxe, l'Alguer, Andorra ...

Ara mateix la naixent Assemblea Nacional Catalana, ANC, amaga amb excés de prudència els símbols territorials dels Països Catalans, encarnats de manera preeminent i especial en les sigles "PPCC" i el perfil del mapa de tota la nació en les seves diferents modalitats: Ombres gràfiques, mapes Google, mapa d'estelades sobre el territori, territori en forma d'estelada, ... etc.

No hem de tenir por de paralar de Catalunya -digueu-li Catalunya-. No hem de tenir por de parlar dels PPCC a tort i dret, aqui no li agradi que s'hi posi fulles! No hem de tenir miraments pels espanyolíssims que governen el país valencià.

La darrera paraula ha de ser la nostra, la nació és la nostra nació! no ens deixem atemorir!

Felicito de d'aquest blog als creadors de la nova web "dona la cara per la independència" per que han sabut integrar-hi el mapa complert de tota la nació.

Salvador Molins Escudé, BIC-CA, SI, BxI

----------------------------

Punts de referència: les fronteres de la República
ibc | dimecres, 18 de gener de 2012 | 14:26h

Els límits de la nostra nació són, a grans trets, clars per a tothom des de ja fa una pila d'anys, i la difusió que n'ha fet, per exemple, la Gran Enciclopèdia Catalana ha estat ben fructífera. Sabem que la llengua és l'element definidor del país i que, per tant, la nostra base territorial primera és el domini de la llengua catalana. Però no hi ha una coincidència absoluta entre límit lingüístic i límit polític -com no n'hi ha gairebé mai- i, de la mateixa manera que hi ha contrades catalanòfones que no formen part de la nació, també n'hi ha de no catalanòfones que hom hi considera incorporades per motius històrics, polítics, econòmics, etc. A l'hora d'establir els límits de la nostra república caldrà tenir en compte tot això, i potser hi haurà d'haver modificacions. (I, d'altra banda, tot plegat ha de restar sempre subjecte a la decisió del poble, és clar.)

De territoris de llengua catalana que no formen part de la nació n'hi ha dos: l'Alguer i el Carxe. Tant la ciutat sarda com la petita comarca murciana van ser poblats -als segles XIV i XIX, respectivament- amb gent nostra, sí, però estan situats dins altres nacions, Sardenya i Espanya. No formaran part, per tant, de la República, encara que això no exclou, evidentment, que hi puguem mantenir intenses relacions lingüístiques, culturals, econòmiques i, en general, humanes.

Així mateix, hi ha el cas d'Andorra. Andorra és un país català, per situació geogràfica, cultura, llengua i dret; ara bé, una trajectòria històrica singular l'ha dotada d'una estatalitat que constitueix el factor principal de la identitat andorrana actual. No haurà pas, doncs, d'integrar-se a la República, amb la qual, això sí, probablement establirà els mateixos lligams que hi ha ara entre Liechtenstein i Suïssa o entre San Marino i Itàlia.

La voluntat dels habitants de les comarques de llengua castellana o occitana que habitualment s'inclouen en el nostre àmbit nacional s'haurà de tenir en compte d'una manera especial a l'hora d'establir les fronteres de la República, atès que, naturalment, podrien voler-ne restar fora. Cal distingir-hi les comarques lligades tradicionalment al nostre país de les que hi van ser afegides tardanament quan ja no érem sobirans.

Les primeres són la Vall d'Aran, pel cantó occità, integrada al Principat el 1313, i la majoria de comarques castellanòfones del País Valencià (en què la presència del castellà data de temps més reculats o menys, segons les circumstàncies de cada cas), que ja a l'edat mitjana formaven part del Regne de València.

També cal considerar inclòs en aquest grup, malgrat que presenta una realitat lingüística diferent, el cas de la vall de Benasc, amb una identitat particular que es reflecteix en el seu parlar, atribuït per certs lingüistes al català i per d'altres a l'aragonès, mentre que n'hi ha que en defensen l'autonomia lingüística.

Les segones són la Fenolleda, comarca occitanòfona que formà, amb les catalanes annexades a França el 1659, el nou departament dels Pirineus Orientals (1790) -aquesta comarca, però, ja havia tingut forts lligams amb el Principat abans de la intrusió francesa a Occitània al segle XIII- i les valencianes de la Plana d'Utiel (tret de Sinarques i Xera), incorporada voluntàriament a la província de València el 1851, i la part majoritària de l'Alt Vinalopó, és a dir, Villena i Saix, municipis incorporats a la província d'Alacant el 1836.

Per acabar, s'haurà de consultar també als habitants del municipi castellanoparlant de Cabdet, valencià de sempre però integrat després de la guerra de Successió al regne castellà de Múrcia (actual província d'Albacete, a Castella-la Manxa), sobre la seva pertinença a la nostra república.

0 Comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Ni oblidem ni perdonem