09 d’octubre 2012

El Català serà la única llengua oficial de l'Estat Català independent.

El Català serà la única llengua oficial de l'Estat Català independent.
El castellà i l'espanyol no ho poden ser.

Estem davant de les darreres lluites que haurem d'encarar pas previ a la Declaració d'Independència i al Procés Constituent que endegarà oficialment aquesta declaració.

La llengua: El castellà no pot ser!
La nació: La nació! tota sencera!
L'estat: Estat català independent!

El procés:
1r Declaració d'Independència de Catalunya
2n Referèndum si la comunitat internacional ho exigeix
3r Proclamació de la Independència de Catalunya

És de sentit comú! el sentit que sembla que està perdent ERC, només dos dies després del fracàs de la Coalició, només dos dies o quatre tan se val, ha tardat ERC o el seu cap a ficar la pota a la galleda i ensenyar les seves dents -diria que corcades-.

És de sentit comú! ... el castellà no pot ser! per què?

El castellà no pot ser perquè cap país pot tenir dues llengües oficials sense posar en perill la més dèbil.

No és res personal ni res poc democràtic, els catalans de parla materna castellana o fins i tot que parlin en castellà ho han d'entendre i ho poden entendre, i ho entendran.

No podem posar cap llengua en perill, ni el català, ni el castellà, per tant deixem-nos de tonteries i mirem on tenim els peus, mirem on som, mirem quin és el tret fonamental d'aquesta terra nostra, la nostra ànima col·lectiva.

El castellà no pot ser oficial perquè si ho és deixarà el català indefens i en estat
d'inanició permanent.

El català és una llengua important com totes però el seu àmbit geogràfic i la seva població no són suficientment grans per assegurar-ne la permanència en el temps. El català com totes les llengües, unes més que altres, necessita protecció política i l'eina per fer-ho universalment és un estat.

En principi, ja en la redacció definitiva de la nostra constitució, constarà de forma fixe i inalienable que l'única llengua oficial de la república catalana serà el català. Ho dic així perquè així ja ho tenia clar la Constitució de l'Havana i el mateix Francesc Macià.

Si Francesc Macià i la gent d'ERC d'aleshores aixequessin el cap ... ai las!

El castellà no pot ser! No som necis, no ho hauríem de ser! No som irresponsables, no ho hauríem de ser! No som assassins de llengües i menys auto suïcides! no ho hauríem de ser!

No matarem el català ni el condemnarem a l'austracisme!
El català és el que dóna el sentit últim al nom de Catalunya, a la seva essència i al que ha de ser el seu estat!

Tampoc matarem el castellà, qui pateixi per la seva desaparició té desenes de comunitats nacionals on per naturalesa i justícia és llengua oficial, a la Mediterrània, a l'Atlàntic i al Pacífic i on pot anar a viure-hi i donar-li suport que és el que fa vives les llengües.

El català té les seves terres i països, no són gegantins però són suficients.

No acceptarem el bilingüisme, preludi de la mort de la llengua més dèbil, més fràgil, que no vol pas dir ni menys vàlida, ni menys digne!

El Letó a Letònia, el Castellà a Castella, l'Espanyol a Espanya i el Català a Catalunya! I cadascú a casa seva -familiar- que parli el que li plagui.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció.

1 comentari:

  1. Letònia i llengua catalana
    24/10/12 02:00 - Jaume Clotet
    La política lingüística letona ha estat el mecanisme legal que el poble letó ha trobat per fer front a una diglòssia accelerada que hauria liquidat la seva llengua
    Altres articles de l'autor

    26/09/2012 Les vinyetes del profeta
    22/08/2012 Somni d'una nit d'estiu

    Més articles ...

    En les seves cartes enviades a Catalunya des de l'exili, Joan Sales parlava sovint dels estonians i de llurs anhels nacionals. Era la manera que tenia de parlar dels catalans sense aixecar les sospites de la censura franquista, que sempre va demostrar la seva incapacitat crònica d'entendre les metàfores. Recórrer a les repúbliques bàltiques, doncs, no va ser una moda passatgera dels anys noranta del segle passat, quan Lituània, Letònia i Estònia van aconseguir escapar del jou soviètic i es van proclamar estats independents. Tots tres països continuen essent referents vàlids per al nostre país. El cas de Letònia i la seva llengua, per exemple, ens pot servir de model.

    Per fer-nos una idea de la situació lingüística letona en el moment de la secessió cal recórrer al cens lingüístic fet l'any 1988, encara en el període de dominació soviètica. Un 52 per cent de la població tenia el letó com a llengua materna, mentre que el rus ho era per a un 42 per cent de la població. Com passa sovint en aquests casos, la majoria de parlants de letó també parlaven rus, mentre que només una part dels russòfons eren competents en letó. Els sona, aquest escenari? A tot això cal afegir-hi que els russòfons, que havien arribat massivament després de la Segona Guerra Mundial, tendien a concentrar-se en alguns districtes, sobretot els més propers a Rússia, on la seva hegemonia superava el 80 per cent de la població.

    Arribat el moment de la independència, el nou govern letó va plantejar-se quina política lingüística li convenia per garantir la pervivència de la seva llengua nacional. Amb un percentatge tan elevat de russòfons, i la potència demogràfica russa com a veïna, la secessió no garantia per si mateixa el futur del letó. Cal recordar que la població total del país era de 2,5 milions i Rússia en tenia 150. Per assegurar el futur de la llengua letona i per no dividir el país en dues comunitats, la nova Constitució va adoptar el letó com a única llengua oficial. Per descomptat, la legislació respecta l'ús, promoció i ensenyament escolar de totes les llengües que es parlen al país, però especifica també que la llengua d'integració dins el poble letó és, evidentment, la letona. És que podria ser-ne una altra? El letó va passar a ser obligatori per als càrrecs públics i electes, i totes les administracions i empreses públiques i privades havien d'atendre el públic en aquest idioma. Els mitjans públics tenen el letó com a llengua habitual, mentre que el rus o qualsevol altra llengua troba el seu espai en els mitjans privats.

    Vint anys després de la independència és moment de fer balanç. Si ens fixem en les estadístiques escolars, veurem que el nombre d'estudiants que trien el letó a l'escola com a llengua vehicular s'acosta ja al 75 per cent, mentre que fa quinze anys era només del 60 per cent. En paral·lel, el nombre d'alumnes matriculats a les escoles russes ha baixat a la meitat. El letó configura lentament, doncs, una única societat política i nacional. Val a dir que tot el procés no ha estat exempt de tensions, però ha estat absolutament democràtic i pacífic.

    Sense dubte, la política lingüística letona és dura. Però, també sense dubte, ha estat el mecanisme legal que el poble letó ha trobat per fer front a una diglòssia accelerada que hauria liquidat la seva llengua en dues o tres generacions. Cal afegir que els organismes internacionals, com per exemple l'OSCE, han considerat sempre que la legislació lingüística letona s'ajusta perfectament a la legalitat internacional.
    Darrera actualització ( Dimecres, 24 d'octubre del 2012 02:00 )

    ResponElimina

Ni oblidem ni perdonem

Arxiu del blog