12 de març 2013
El gest d'independència és ruptura depurada d'odi i inexorablement caldran idees clares i profund dol.
Comentari de Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció a un escrit del sociòleg Salvador Cardús:
Sr. Cardús, el gest d'independència és ruptura depurada d'odi i inexorablement caldrà el dol.
La Independència és el valor suprem de tota nació com també ho és de Catalunya.
No es tracta d'anar contra però sí de plantar-se amb gran contundència
per tal d'aturar i trencar la colonització a que ens sotmeten el joc
d'armes i lleis que Espanya ha elaborat al llarg dels darrers 300 anys, a
que ens sotmet la voluntat espanyola d'anihilar-nos i a que ens
sotmeten els mateixos rols de maltractador i víctima en que estem imbuïts.
Sí! només depèn de nosaltres, de la nostra determinació, de la nostra
fermesa i de la nostra contundència. Això no agrada al que perd el
control de la colònia i de l'esclau, i per això esdevindrà joia pels
catalans i dol pels espanyols.
Així
doncs, caldrà un sobre esforç de ruptura per a poder-nos alliberar, és
imprescindible aquesta actitud, no podem amagar el cap sota l'ala, no
podem defugir l'enfrontament per molta voluntat d'amistat i bon fer.
Espanya no acceptarà el dol fins que no s'hi vegi forçada, i la tasca d'encarament i ruptura l'haurem de fer nosaltres els catalans.
Tinc sempre present el que digué Joan Estelrich, secretari i mà dreta del líder regionalista Francesc Cambó:
“Català, per molt que et costi, caldrà ser algun dia insensible, i dur, i venjatiu. Si no sents la venjança, la venjança depurada d'odi, restablidora de l'equilibri romput, si no sents la missió de castigar, estàs perdut per sempre. No oblidis, confien en la teva manca de memòria. No t'entendreixis, confien en el teu sentimentalisme. No t'apiadis, confien en la teva compassió, ells, els botxins.”
“Català, per molt que et costi, caldrà ser algun dia insensible, i dur, i venjatiu. Si no sents la venjança, la venjança depurada d'odi, restablidora de l'equilibri romput, si no sents la missió de castigar, estàs perdut per sempre. No oblidis, confien en la teva manca de memòria. No t'entendreixis, confien en el teu sentimentalisme. No t'apiadis, confien en la teva compassió, ells, els botxins.”
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció
Pronòstic a sis mesos vista
Salvador Cardús
Faig
un pronòstic per a d'aquí sis mesos: a partir de la tardor d'aquest
any, a Espanya es començarà a estendre l'opinió que, tot comptat i
debatut, el més convenient per a tothom és que Catalunya decideixi el
seu futur polític amb llibertat. I que, si vol, segueixi el seu propi
camí fora de l'estat espanyol. Ja compto que a la majoria de lectors
aquest vaticini els semblarà del tot improbable. Però la meva idea és
que el fet que es compleixi o no depèn de nosaltres mateixos. I, com que
veig que cada vegada som capaços d'actuar amb més intel·ligència davant
del desafiament que representa el procés d'emancipació que hem
formulat, crec que està al nostre abast aconseguir-ho.
VAL A DIR, PER SER EXACTES,
que el meu auguri no parteix de zero. Fa poques setmanes, en un acte
organitzat a Cornellà per l'Assemblea Nacional Catalana, el cantant
Ramoncín manifestava que si fos català votaria a favor de la
independència. Més recentment, ha estat el catedràtic de ciència
política de la UNED, Ramon Cotarelo, qui ha sostingut que si fos català
seria independentista. I, en uns termes més moderats, a les pàgines de
l'ARA de dissabte passat, el catedràtic de matemàtiques i rector de la
Universitat Complutense, José Carrillo, per bé que considerava que si
fos català preferiria quedar-se a Espanya, opinava que els catalans
haurien de poder exercir el dret a decidir. I estic convençut que això
només són les primeres mostres d'un desglaç que s'anirà estenent
ràpidament.
NO ÉS ESTRANY QUE hagin
tardat tant a manifestar-se aquestes primeres mostres de seny espanyol.
El fracàs del catalanisme autonomista durant gairebé trenta anys -
sumant Pujol i Maragall - d'anar a "fer pedagogia" a Espanya queda
demostrat per la notable sorpresa amb què s'ha rebut el nostre
desvetllament independentista. Això sí que ha produït un veritable estat
de xoc emocional! Ja s'havia advertit que era impossible que aquell
pedagogisme condescendent carregat d'ambigüitats - allò d'anar a educar
la ignorància espanyola sense saber-los dir exactament què
volíem - portés enlloc. Espanya sempre va interpretar que tot plegat era
un miserable recurs al victimisme per fer xantatge a l'Estat. En canvi
ara, tot d'una, han descobert una Catalunya que ha deixat enrere tant el
victimisme com l'arrogància per - amb tota naturalitat - assumir el
deure de decidir el seu futur amb plena llibertat. I davant la sorpresa
d'una situació no esperada, el procés d'acceptació de la nova
circumstància, com en el cas del dol, ha de seguir la pauta prevista:
primer es nega la realitat, després s'accepta amb una resignació
depressiva i finalment s'hi troba un nou sentit fins a encaixar-la
positivament en un nou horitzó. Ara tot just comencen a passar del
primer al segon estadi.
PERÒ HE DIT AL PRINCIPI que
el compliment del pronòstic - no és, doncs, una profecia - depèn de
nosaltres. I el que els catalans hem de fer per aconseguir que s'accepti
la nostra decisió sense fer drames és deixar-la de plantejar,
precisament, com un afront a Espanya. Hi ha un cert independentisme que
encara té massa arrelada la retòrica antiespanyolista com a raó de ser.
Necessita, per justificar-se, insistir en uns maltractaments passats.
Escoltant-lo, semblaria que tots els nostres mals es curaran només pel
fet d'emancipar-nos. Però aquesta lògica que accentua l'enfrontament amb
Espanya té dues pegues. La primera, que fereix el sentiment dels
catalans que podrien donar suport al dret a decidir però que mai no ho
faran a costa dels seus vincles espanyols. I la segona, que fereix
l'orgull espanyol, cosa que no ajuda a la comprensió d'un procés que,
com he dit en altres ocasions, més que no pas una secessió, hauria
d'entendre's com la voluntat de construir un pont entre iguals. Dit
d'una altra manera: només aconseguirem que l'opinió pública espanyola
accepti la nostra causa si entén que no és una causa en contra seva.
Perquè no ho és, oi?
Salvador Cardús
Subscriure's a:
Comentaris del missatge
(Atom)
Ni oblidem ni perdonem
0 Comentaris:
Publica un comentari a l'entrada