25 de juliol 2011

Carles Boix (Princeton), Joan Ramon Resina (Stanford) o Henry Ettinghausen (Universitat de Southampton)












.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
En aquesta fotografia es veu la Pancarta insignia de la Independència de Catalunya "Catalonia the Next State in Europe" portada per dos homes, un, Salvador Molins de Catalunya Acció i l'altre és Josep Soler de Solidaritat Catalana per la Independència de Catalunya -es pot veure la seva fesomia, estant acompanyats per gent de Catalunya Acció, Solidaritat i també de Reagrupament, es pot interpretar per les banderes de color granat pròpies de RCAT, és a la Manifestació del #9Juliol del 2011 a BCN "Pel nostre futur: Independència!" i allà hi érem representats molts independentistes.

------------------------

“We are not going to go down”

Xavier Ginesta
“Els catalans hauríem d’haver superat la fase espriuiana, vicentsviviana i pujoliana de la pedagogia. Ara hem de començar una fase més aventurera”, concloïa el professor d’Stanford Joan Ramon Resina davant d’un pati de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ple de gom a gom en motiu de la presentació del llibre What Catalans Want (Catalonia Press), d’Antoni Strubell. La frase, prou demolidora i futurista, prenia especial rellevància tenint en compte que a Resina l’acompanyava a la taula un dels defensors d’aquesta pedagogia catalanista que, ara mateix, ha quedat superada: el president Pujol havia fet la principal laudatio al treball del diputat de Solidaritat Catalana (SI), posant de manifest la seva deriva independentista, ara que el país comença a patir un procés de “residualització”, que està decidit a no acceptar. Jordi Pujol, citant una conferència de l’historiador Joan B. Culla (UAB) “La dècada de les decepcions”, explicava que “els fracassos es poden remuntar, però els ponts de diàleg amb Espanya s’han trencat”. Contundent! Pujol, enmig d’intel·lectuals, generalment s’hi troba còmode: sap interpretar el personatge còmic de l’escena –“perdoneu, però la Marta m’està dient que acabi”–, defensa subtilment (i eruditament) la seva política de govern, però entoma les crítiques amb elegància; més ara quan el seu ideari ha fet una evolució cap a l’independentisme més manifest i és conscient que no pot passar per alt que més d’un, com el mateix Resina, li retraurà que, segurament, arriba massa tard.
“Per la independència s’hi ha de treballar i una manera és informant-ne. Cal arribar a alguns polítics europeus importants que no tenen ni idea del problema català”, comentava el líder nacionalista en el seu parlament inaugural. El cert és que la feina que l’amic Antoni Strubell ha fet amb el seu llibre –amb la col·laboració del fotògraf Lluís Brunet– va en aquesta línia: deu ser de les poques vegades que s’ha escrit en un anglès divulgatiu sobre algunes de les necessitats polítiques i problemàtiques de l’actual Catalunya i, a més, usant l’àgil i amè format de l’entrevista a personatges de reconegut prestigi internacional (d’altres més vinculats a la societat civil catalana), alguns professors de les universitats angleses i nord-americanes. El paper de l’acadèmia en aquesta obra pren especial rellevància a l’hora de legitimar a l’estranger una causa, l’independència de Catalunya, del qual se n’ha parlat fent cridòria, però necessitada d’una reflexió serena i pausada (en anglès, òbviament) des del coneixement d’aquells qui estan exercint de líders d’opinió fora del dia a dia de la batalla política.
Per molt que Strubell volgués deixar clar que la selecció dels protagonistes havia tingut en compte gent de totes les condicions (acadèmics, polítics o altres representants de la societat civil menys populars) crec que si es vol arribar als líders europeus a què apel·lava Pujol és especialment important el paper divulgador que prenen persones com Carles Boix (Princeton), Joan Ramon Resina (Stanford) o Henry Ettinghausen (Universitat de Southampton), que amb un català perfecte va exercir de tercer padrí de l’autor, al costat de l’expresident i el seu col·lega expert en literatura comparada. Si és veritat que alguns Estats, com per exemple Estònia, van trobar-se independents de la nit al dia, d’altres que ho han fet a través d’un conflicte armat, la independència de Catalunya passa per la perseverança política, exemplificada per la redefinició del refrany anglès amb què Strubell va concloure la seva presentació: “Nosaltres no direm ‘we are not going to go down without a good fight’; nosaltres només direm ‘we are not going to go down’”. I, el camí queda marcat, legitimat i beneit pel president, es clar.
Xavier Ginesta
(Publicat a la web de SI)

0 Comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Ni oblidem ni perdonem

Arxiu del blog