(En referència a aquell article de fa poc d'en Jordi Pujol a la Vanguardia)


He trobat dos articles, que mereixen, a parer meu, atenció.
http://www.catalunyaoberta.cat/index.php/continguts/view/opinio/8715


-------------------------------------------

Pujol podia haver dit: no tingui's por, la Independència serà bona per Catalunya i per a tots.

Però Pujol en el subconscient o expressament va recórrer allò que ja sabem però a voltes oblidem: "que no se note el cuidado!"

I Pujol va dir-li a aquell* que tenia por  "fes tot el possible perquè no creixi el sentiment"

Primer i per això he posat l'asterisc en el mot "aquell", qui és aquell a qui es dirigia Pujol?

A - Un contrari qualsevol a la Independència de Catalunya?
B - L'estat espanyol, entengui's "los espanyoles con mando" com dient-los no esvereu massa als catalans, no els piqueu massa, escanyeu-los però no els ofegueu!
C - S'ho deia a si mateix i als retardataris que li puguin fer costat?

Segon, el més important de tot, és que Pujol és conscient de la força del sentiment, la força de l'anhel dels catalans i també de tot poble.

Nosaltres, els independentistes compromesos hem de ser conscients de la força d'aquest sentiment, la força que si no claudiquem ni abaixem els braços com Moisès, ens portarà a la plenitud nacional, a la Independència de Catalunya!

Són confuses les paraules de Pujol, sempre ha nedat en la indefinició i això ha portat grans beneficis a la seva butxaca, 23 anys cobrant de President de la Colònia i encara ara cobrant-ne els drets vitalicis.

Pujol opta per dir "fes que no creixi el sentiment" ho fa descaradament al revés de Xirinacs, al revés de Pau Casals, al revés de Macià, al revés de Josep Ma. Batista i Roca, al revés de Carles Muñoz Espinalt, al revés de Pere Esteve, al revés de l'Heribert Barrera, al revés de Moisès Broggi, al revés del Dr. Oriol Domènech, al revés de Carretero, al revés de l'Espot, al revés del Tena, al Revés de l'Uriel ... al revés de tants i tants patriotes que han servit molt més honorablement al seu Poble!

Pujol diu: "fes que no creixi el sentiment"

Carles Muñoz Espinalt diu en nom de tots els altres:

"Són molts els qui voldrien que no se’n
pogués escoltar ni una sola nota. Però el pre-
ludi de la Independència de Catalunya no ha
nascut pas per generació espontània. No és
cap somni ni cap disbarat atabalador. Fa anys
que es deixa sentir amb harmònic frasejar,
per més que cuitin a ofegar-lo o no s’encerti
el to vibrant i clamorós que demana executar-
lo amb tota la seva amplitud."


i també diu:


"Sovint, els covards,
per no posar-se en evidència, són els més
interessats a silenciar la veu dels coratjosos.
Llavors, els desmoralitzats i els pobres de
tremp, enlloc de cercar un major braor en ells
mateixos, prefereixen —baixet, per no fer
soroll— parlar de mans misterioses que ens
barren el pas."

i segueix:

"Per fortuna a Josep Ma. Batista i Roca no el preocupaven gaire els judicis que d'ell es poguessin fer. Tot el seu patir era la situació del nostre poble. Tota la seva vida va ser un preludi de la Independència de Catalunya. 1 sabia que això seria possible, quan ja no hi hagués una majoria de catalans que van pels carrers amb la mirada esporuguida."


i acabo com Carles Muñoz Espinalt acaba el seu assaig "Preludi de la Independència":


Preludi de la Independència.

Carles Muñoz Espinalt, 1992

Capítol X.

"Se sent"

UNA ANÈCDOTA
CONVERTIDA EN «TEST»

Ni als obsessionats per l'alquímia els sortia
tan fum del cap quan cercaven la pedra filo-
sofal o volien transmutar un tros de ferro en
or. No paraven de donar-hi voltes. Era per
suar-hi i angoixar-se intentar fer una «nueva
constitución española». No li resultava planer,
a Cànovas del Castillo, redactar-la l'any 1876.

Mirava de sortir-se'n amb prudència i grà-
cia. Habilitat segur que en tenia, ja que ningú
no li negava el talent, però no havia tingut
més remei que restaurar la monarquia borbò-
nica. Què revivia? Quan cal recórrer a una
solució així, és com posar un pegat «sor virgí-
nia» a un cancerós. S'hi podia confiar? Tenia
massa intel·ligència Cànovas del Castillo per
a poder sentir-se optimista sobre l'experiment
que promocionava. És molt possible que tin-
gués la sensació de perpetuar la trampa
quan, en alguns dels seus discursos més
solemnes, afirmava: «Vengo a continuar la
historia de España.» Amb tot, volia intentar de
fer-ho ben fet. Reunit amb un equip de juris-
tes, es mirava de compondre la nova
constitució. Començaven l'esborrany d'un pri-
mer article, que no els acabava de sortir. S'hi
esmerçaven. De cap manera podien fer-lo a
la babalà. En un passat immediat s'havien
redactat constitucions que es convertien aviat
en la riota de bona part de la gent a qui ana-
ven adreçades. Tothom hi trobava
expressions que quedaven grotesques referi-
des a una entitat impossible d'estructurar.
Sonaven a falses, donaven peu a jocs de
paraules i a bromes pesades. Quina triem?
La de Cadis del 1812 n'és una bona mostra:
durant dècades se n'havien mofat els carlins
que quan parodiaven el primer article, que es
refereix a «los españoles de ambos hemisfe-
rios» es posaven una mà a cada anca i en to
de marietes feien posats obscens.

És natural que no es volgués fer el ridícul,
però com pretendre que surti rodó un article
d'un text legislatiu que es refereix a una enti-
tat que, abans, com ara, no té altra alternativa
que la desconstitució? No era fàcil per als
assessors de Cànovas del Castillo tirar enda-
vant un primer article d'aquella llei magna que
pretenien redactar. Estaven encallats.
Començaven: «Són espanoles...» Però, no
passaven d'aquestes dues paraules.
Tornaven a provar-ho: «Son espaholes...» I,
altra vegada, quedaven ofegats pels mateixos
punts suspensius damunt dels quals no
sabien què posar-hi. Es basquejaven de nou.
«Son espaholes...» «Son espanoles...» Irritat
Cànovas del Castillo de veure'ls que no se'n
sortien i parats com estaquirots semblaven
incapaços de saber concretar res coherent
sobre què diantre era ésser espanyol i qui
entrava en el compte, exclamà amb caustici-
tat i amb la quimera de qui ha perdut la
paciència: «Son españoles los que no pueden
ser otra cosa.»

Quan es relata aquesta anècdota davant
d'un públic on predominen els catalans —jo
he fet la prova moltes vegades—, els reconei-
xereu només per la cara de satisfacció que
posen. Se'ls il•lumina la pell d'alegria. Si ens
entretinguéssim, un per un, a comptar posats,
no ens caldria cap enquesta prèvia per saber
que a Catalunya un plebiscit sobre si es vol o
no la Independència de la nació, els qui vota-
rien «sí», serien la immensa majoria. En
canvi, una ombra mig verdosa i mig grisenca
s'estén pel rostre d'aquells que creuen no
tenir altra identitat que l'espanyola. Tot plegat,
és un eloqüent test que trenca temences i
recels.

Endemés, si de nou repassem l'actitud
d'aquells catalans que acaben d'escoltar
l'anècdota de Cànovas del Castillo, per la
seva mateixa lluïssor d'ulls descobrim que ho
tenen tot molt clar i en cada un dels seus cors
neix un preludi de la Independència de
Catalunya, bon punt superen les mirades
d'esporuguit. Ells, malgrat les intimidacions i
les tergiversacions d'una determinada situa-
ció política, poden ser catalans. Són catalans.
i comencen a sentir-se'n, com mai, joisos.

Carles M. Espinalt
(Preludi de la independència, 1992