13 de març 2014

Els pobles d'Europa han de despertar

joseppinyol | dimarts, 11 de març de 2014 | 10:15h
 Els fantasmes de Neville Chamberlain i d'Edouard Daladier han tornat a rondar a les reunions dels 28 ministres d'Afers Exteriors i dels 28 Caps d'Estat de la Unió Europea de la setmana passada. La intervenció militar de Rússia a Crimea evoca la crisi dels Sudets i el Pacte de Munic de 1938. Aleshores els caps de govern del Regne Unit i de França van cedir a Hitler aquesta regió de Txecoslovàquia on hi vivia una minoria de parla alemanya. Chamberlain i Dadalier es justificaven parlant d'una “política d'apaivagament”; els dirigents europeus actuals tracten de “rebaixar la tensió”. Aleshores Winston Churchill va espetar a Chamberlain: “Va poder optar entre la guerra i el deshonor. Ha elegit el deshonor i tindrà la guerra”. Un any més tard les tropes alemanyes invadien Polònia. Les vint-i-vuit diplomàcies i els vint-i-vuit exèrcits davant d'una potència nuclear com la Federació Russa, controlada per un autòcrata com Vladimir Putin, és la prova més inquietant de la impotència de la Unió Europea. Els seus 28 dirigents han estat incapaços d'arribar a cap resolució conjunta, ni tant sols de qualificar d'agressió el desplegament de l'exèrcit rus a Crimea. La City de Londres vol mantenir els milions dels magnats russos, Alemanya ha esdevingut dependent del gas rus, Espanya no vol perdre el turisme eslau.  

 Europa ha de despertar i fer avenços molt seriosos en la seva unitat si vol afrontar amb intel·ligència, conviccions democràtiques i coratge els enormes reptes d'una Humanitat que camina cap els 9.000 milions d'habitants i cap a desequilibris amb el medi natural que es tornaran contra d'ella com un boomerang. La pau mai és segura si es fonamenta sobre injustícies que coven el ressentiment. El segle XXI serà en una època convulsa si els pobles d'Europa no desperten del somni dogmàtic en el que ha viscut des de la fallida de la Unió Soviètica. Aleshores va ressuscitar la doctrina segons la qual “el món marxa tot” guiat per la saviesa infinita dels mercats. Aquesta teoria només vol legitimar la cobdícia dels rics i la passivitat i falta de visió històrica dels polítics i buròcrates servils amb el poder del diner.
Després de la desaparició del bloc soviètic els dissidents que més havien combatut la manca de llibertat i la corrupció del seus països, persones de l'alçada moral d'Andrei Sajarov o de Václev Havel, van ser arraconats. Les hordes del capitalisme salvatge van apoderar-se de les matèries primeres de la desapareguda Unió Soviètica. Les elits de la Unió Europea van oblidar el seu compromís moral amb els autèntics demòcrates russos i van rebre amb els braços oberts els nous oligarques post-soviètics. Es van mostrar absolutament insensibles davant la prostració de milions de persones, que van viure la implantació del capitalisme sota la presidència de Boris Ieltsin com una catàstrofe de devastació i humiliació. Sobre aquest ressentiment va cavalcar la popularitat del President Putin que va posar el seu ordre sobre les bandes mafioses que es barallaven per vendre les riqueses naturals del país a l'estranger. En cap moment una inexistent diplomàcia europea ha ajudat els demòcrates russos i d'altres països a implantar unes estructures polítiques i econòmiques homologables a les europees. Al contrari, s'han homologat règims autocràtics a la Federació Russa o els seus estats satèl·lits com Bielorússia o Kazakhstan. S'han intensificat les relacions econòmiques sense cap exigència de respecte als drets humans i als drets dels pobles. S'ha fet els ulls grossos davant les tendències expansives de la Federació Russa a Ossètia del Sud o Abkhàzia. Putin i la resta d'oligarques, com Hitler i Mussolini, veuen en la poca determinació europea en defensa dels seus valors profunds una prova de la seva manca de coratge i venalitat.
Quina autoritat moral té el President de la Comissió Europea, el Sr. Barroso, que va donar suport a la invasió de l'Iraq, per retreure a Vladimir Putin la seva intervenció militar a Crimea? La manca de reacció dels actuals dirigents europeus davant les transgressions de la legalitat internacional posa en perill la pau futura per no amenaçar els negocis. Després de l'heroica lluita per la democràcia dels pobles d'Ucraïna, Merkel, Cameron, Hollande i la resta només han estat capaços de suspendre l'eliminació de visats dels viatgers. Els oligarques russos tremolen!. Entre la dignitat i els negocis, han triat els diners.
Els pobles d'Europa han estat narcotitzats per la cobdícia i la manca de visió històrica dels seus dirigents. Aquest opi els ha tornat passius. Han de despertar, mobilitzar-se i recuperar els valors profunds que van portar a la fundació de la Unió Europea. És imprescindible fer un salt endavant. Europa està condemnada a la irrellevància en el món globalitzat si continua amb 28 diplomàcies i 28 exèrcits, incapaços d'afrontar, entre d'altres, els reptes d'unes autocràcies amb armament nuclear que tenim a les nostres fronteres. Europa no podrà exportar el seu model polític, social i econòmic a la resta de la Humanitat, l'única base sòlida de la pau a les properes dècades, si no té una veu i una estratègia única i clara.  
Comentaris: 1
  • Els pobles desperts però dispersos.
    AMG| Adreça electrònica | dimarts, 11 de març de 2014 | 13:02h
    Com d'habitud les seves reflexions em són balsàmiques i encoratjadores, no perqué endolcin res, sinó perquè van al meu entendre tant al centre dels problemes com al dibuix nítid dels propòsits que ens han de mobilitzar i ja ens mobilitzen. Però avui, quan dieu que els pobles d'Europa han de despertar, m'ha semblat que no feu justícia als pobles que ja estan desperts, que són quasi tots. No cal parlar ni dels grecs, ni dels ucraïnesos, ni dels escocesos, ni de nosaltres els catalans, però ens cal adonar-nos que també desperten francesos o italians o suïssos o anglesos quan polítiques de simple reacció s'estan apoderant de l'opinió pública, per adonar-nos que en el moment actual no estem ja en una fase de despertar-nos sinó de "no dispersar-nos". Avui fa aigües el projecte d'Europa en mans de comerciants que han estat engolits pels financers, tal com preveien Marx i els seus successors quan estudiaren els imperis, i el que és preocupant no és que estiguem paralitzats perquè restem impàvids davant de l'espectacle i pagant-ne els costos de les digestions financeres, sinó que no hi ha cap projecte alternatiu prou sòlid ni a nivell ideològic, pel que a nivell organitzatiu és del tot lògica la dispersió que comento i que a mi em sembla el principal obstacle per sortir del forat inoperant de la política regida pel conservadurisme alemany i les rucades del "tea party" americà. Tant de bó m'equivoqui però em sembla ja inqüestionable que a les properes eleccions europees la reacció més primitiva, menys el·laborada, aconseguirà uns resultats que encara portaran a una major inoperància dels 28 estats dispersos. La propera legislatura em temo que serà de "maduració", és a dir, de presa de consciència no solament dels límits evidents de la política alemanya, sinó que haurà de quedar clar que els euroescepticismes no aporten res ni al conjunt ni als seus instigadors. Europa mirarà el buit, i per tant nosaltres ja el mirem avui si la meva perspectiva no és errònia.  La paor davant del buit, seguint el pensament de Descartes i aplicant-lo a la natura humana, pot arrossegar a tota la humanitat, perquè malgrat el supremacisme fora de lloc dels europeus, la modernitat és una creació europea, i és justament per això que cada vegada que la por s'apodera d'Europa, el món es sacseja fins al llindar de la destrucció. El problema és doncs que el nostre producte polític a exportar està molt desgastat i no es mostre suficientment eficaç. Europa atraurà els afamats del mon però necessita una renovació profundíssima per fer possible que els problemes de la fam i de l'estabilitat democràtica s'ataquin amb éxit a l'origen mateix. I abans de res, cal que es consolidi una majoria alternativa on tots els valors europeus en siguin la guia tant interna com internacional. Això si que es podrà embastar en la propera legislatura si un gruix suficient de forces polítiques s'ho proposen. A nosaltres els catalans en aquesta alternativa ens hi va la vida pot ser més que a altres pobles i nacions.

0 Comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Blog Archive

Ni oblidem ni perdonem

Arxiu del blog