"Una nova era"

La declaració de sobirania votada ahir al Parlament no és ni de bon tros una anomalia si fem un cop d'ull a altres processos. Molts països d'una manera o altra han declarat davant del món la seva sobirania i per tant la seva existència com a subjecte polític i jurídic per sobre la legitimitat del seu estat matriu.  

Es podria pensar que la declaració de sobirania és, de fet, una declaració d'independència. A vegades aquesta declaració ha estat, a efectes pràctics, el mateix que la declaració d'independència. En aquest sentit només cal recordar el document que van signar les tretze colònies de l'Amèrica del Nord el 1776 per absoldre's de la seva lleialtat a la Corona britànica. Però en altres contextos hi ha nacions que han necessitat afirmar la seva sobirania i la preeminència de la seva voluntat, per sobre de cap altra, per tal de plantejar-se el seu propi futur.

Repúbliques bàltiqueS

Aquest va ser el cas, per exemple, de les repúbliques bàltiques (Estònia, Letònia i Lituània), on molt abans d'independitzar-se els respectius òrgans de govern (soviets suprems) van aprovar textos similars acollint-se a l'autodeterminació i a la legalitat pròpia. Però mentre que d'una banda la federació soviètica dissenyada per Lenin en teoria reconeixia el dret a l'autodeterminació, de l'altra les repúbliques bàltiques havien perdut la seva independència el 1940 arran del protocol secret del pacte Ribbentrop-Molotov, que havia permès l'ocupació russa del seu territori. Així doncs, les declaracions de sobirania volien acollir-se a l'autodeterminació i a la vegada reparar una annexió injusta per l'estat soviètic. Els moviments iniciats per les repúbliques bàltiques van arrossegar gairebé tota la resta de repúbliques soviètiques a formular declaracions de sobirania similars.

Iugoslàvia i Txecoslovàquia

Encara dins el marc de l'antiga Iugoslàvia, i just després de les primeres eleccions multipartidistes la primavera del 1990, el Parlament eslovè va aprovar una declaració de sobirania prèvia a la convocatòria d'un referèndum sobre la secessió del país que se celebraria només uns mesos després. La declaració, que va ser considerada anticonstitucional pel Tribunal Constitucional iugoslau, va invalidar les lleis federals sobre territori eslovè. En un altre context, la separació pacífica de l'antiga Txecoslovàquia també va anar precedida per una declaració votada al Parlament eslovac. Ara bé, el text declarava la sobirania de la futura república però a la vegada en reivindicava la secessió de Txèquia.

Escòcia i el Quebec

Finalment, si fem un cop d'ull als casos del Quebec i Escòcia, ambdós en contextos liberal-democràtics, observem que les declaracions de sobirania no han estat necessàries per exercir el dret a decidir. Al Quebec la coalició sobiranista formada pel PQ, el BQ i ADQ va incorporar una declaració de sobirania al preàmbul de la mateixa llei que va sotmetre a votació en el referèndum del 1995. En aquell referèndum es va votar sobre la secessió sense necessitat d'afirmar el dret a decidir de manera prèvia. Per la seva banda, a Escòcia el govern independentista d'Alex Salmond ha obtingut un acord amb el govern de Londres per convocar un referèndum la tardor del 2014. No obstant, cal recordar que Escòcia manté el seu bagatge constitucional amb la Claim of Right del 1689, un document històric que va afirmar la sobirania del seu Parlament i que una convenció en defensa de l'autogovern (de laboristes i conservadors) va renovar el 1989 amb motiu dels tres-cents anys del document.

En resum, les declaracions de sobirania han estat una constant al llarg de la història malgrat que en contextos democràtics l'afirmació del dret a decidir ha acostumat a ser acceptada pels governs centrals, com el canadenc i el britànic, sense necessitat que fos votada.

(Extret del Diari Ara)