07 de gener 2013

L'enemic a batre, l'enemic intern: sense tot no tindrem res que ja no tinguem ara.

Per evitar l'enganyós possibilisme ens cal esdevenir ferms maximalistes! (S. Molins)
Prefereixo cent vegades l'actitud d'Ernest Maragall amb la futura Constitució Catalana que aquest planteig defensat per Toni Soler en el següent article. (S.Molins)
 
peremerono | Política | diumenge, 6 de gener de 2013 | 22:57h
El nou govern català no ha despertat un gran entusiasme. Té un perfil massa convergent -massa pretorià, diguem-ne- tot i que jo valoro el fet de veure-hi gent nova i de perfil social com Santi Vila i Neus Munté. Suposo que el president hauria volgut sorprendre'ns amb algun fitxatge enlluernador, però el país dóna el que dóna i, avui dia, per fer de conseller cal alguna cosa més que ambició o esperit de servei. I mira que Catalunya necessita un bon govern que administri bé (...)


És una obvietat, esclar, però convé recordar-ho perquè molta gent està més pendent de l'horitzó que de la realitat. I el nostre horitzó, en l'actual context, és el 2014 però també és demà al matí. Aquella dita tan nostra de qui dia passa any empeny esdevé una lliçó d'alta política. Com a Omaha, el Dia D: cada centímetre d'aquesta platja és un objectiu. El nou govern ha d'encarar l'enorme repte de la consulta i, per fer-ho, necessita buscar amb el seu quefer diari la complicitat dels ciutadans.

DESVIRTUALITZAR. I la gent vol que la Generalitat els tregui de la crisi, tant li fa si té les eines, o si les ha de sortir a buscar. El sobiranisme mental també vol dir això. És a dir: el gruix de la població catalana no s'escandalitzarà si la consellera Rigau incompleix la llei Wert, o si el conseller Mas-Colell rebutja l'extorsió del límit de dèficit autonòmic. Però tot plegat ha de tenir un sentit. Si ens encaminem a un conflicte institucional amb Madrid, ha de ser per defensar el nostre dret a fer polítiques tangibles que alleugin la duríssima situació de bona part de la població catalana. Cal desvirtualitzar el procés sobiranista, convertir-lo en mesures, lleis i actituds (ai, les actituds: és vital legislar sobre el procés electoral i el finançament dels partits). I cal fer-ho des d'ara, no pas quan culmini el procés. Perquè, desenganyem-nos, aquí hi ha poders reals o fàctics de tota mena, hi ha gurus mediàtics i lobis influents, però al cap i a la fi el desenllaç el sabrem quan la Generalitat digui als ciutadans i a les empreses que paguin els impostos a la Hisenda catalana. I els ciutadans i les empreses necessitaran bons motius per fer-ho, perquè estaran desafiant el poder de l'Estat i les seves previsibles amenaces.

ASOS A LA MÀNIGA. Un govern proactiu és necessari per un altre motiu. Passi el que passi, Catalunya i Espanya acabaran dialogant, i s'ha d'arribar a aquest moment amb comodins i asos a la màniga. La llei Wert n'és un exemple perfecte; arribat el cas, el govern espanyol podria oferir guardar la polèmica legislació en un calaix, com a concessió política a canvi d'una rebaixa de les aspiracions catalanes. El govern català necessitarà també bones cartes per jugar. Com més avancem, més marge tindrem per retrocedir, si cal. I com més amunt ens posem el llistó de les nostres exigències, més lluny arribarem per la simple lògica del regateig. Això potser frustrarà els maximalistes, però satisfarà la necessitat d'un acord, no tant amb Espanya com amb nosaltres mateixos, diversos i cagadubtes com som.

Toni Soler
ARA. Diumenge, 30 de desembre de 2012


0 Comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Blog Archive

Ni oblidem ni perdonem

Arxiu del blog